JOAN TELLO

L'ART DE TRONTOLLAR
| Teràpia de xoc

Editorial: Llibres de l'Índex (Barcelona)
Col·leció: Mar Blava
Primera edició: setembre del 2006
Pàgines: 167
ISBN: 84 - 96563 - 29 - 4


L'art de trontollar. Teràpia de xoc és una eina dirigida a tothom que vulgui créixer, millorar, desprendre's de les pors existencials i dissoldre el dolor angoixant de la inseguretat i la finitud. És una catarsi amablement dura per poder superar les delimitacions ―socials, mentals, biològiques que dia rere dia acceptem sense cap mena de dubte.





PRÒLEG


Per què m’he entestat a fer un llibre havent-n’hi ja tants com hi ha? Per què embotir amb un altre plec de paperots les saturades prestatgeries de les llibreries? Per desafiar els paràmetres reconeguts. Per mirar endins de la profunditat de l’abisme, i intentar treure el vel a la veritat que s’hi oculta. Per reconèixer i assumir el dolor existent (a nivell físic, social o espiritual) i poder-lo així transmutar catàrticament en pau i harmonia. Per rebutjar la visió de la realitat com una, única, versemblant i inamovible. Per no cedir davant de la campanya per a l’extermini dels somnis. Per desmitificar el dogma de la vida com a valor absolut i suprem: viure sí, però amb dignitat.

* * *

Els 545 fragments que presento musiquen l’anomalia. Són bombes que qüestionen la normalitat i intenten esquinçar-la. Són 545 “bufes” donades mirant a la cara, als ulls: pretenen sacsejar, desvetllar, però en cap pas apallissar. De fet, cada paraula emmiralla l’esperança íntima de poder viure en un món menys superficial i més espiritual.

Entre allò que un reflexiona i allò que el lector entén hi ha un abisme, que és del tot insalvable... Renuncio a ser coherent —d’altra banda, qui ho pot ser en una circumstància existencial que sempre varia? I com ho puc ser jo mateix que no sóc sinó l’expressió vivent del trontoll existencial?—. Renuncio, doncs, a oferir una obra quadradament perfecta.


* * *

Darrere de cada paraula hi ha l’alè vital d’un amic compassiu que ha fet i encara fa una llarga i a voltes erràtica —que no errònia— travessia pel desert. Em limito, doncs, a llançar-vos 545 míssils i alguns acudits visuals. No els tingueu por. Que gaudiu de l’impacte.


Joan Tello
estiu del 2006.

Aum Santih Santih Santih






5

1. Només fracassen els qui saben què fer amb la seva vida.


2. El problema no és ser home o ser dona. El problema és... haver de ser!



3. Desitgem l’impossible. Així sempre mantenim l’esperança.



4. Vaig allà on puc trobar respostes. Mai no em podré aturar.


5. L'ambició era arribar, fos com fos i a qualsevol preu, esmerçant-hi totes les energies i sacrificant tots els somnis. Un cop arribat, t’adones que ja no tens temps per res més. La teva vida ha caducat.


6.
—Estic perdut... No sé què fer.

—Fantàstic! És ara que podràs començar a veure-hi clar.



7.
Llibertat és escollir quina mena d’esclavitud voleu.


8.
—On érem?
—No ho sé.
—I ara... on som?
—En el mateix lloc.


9.
Com més feu més us desfeu.


10.
La gent és infeliç. És obligada a haver de ser feliç a qualsevol hora a qualsevol lloc.


11
. Podem conèixer molts camins. Però vitalment només podem anar per un.






1

534. Abans mort i en pau, que no pas viu i agonitzant.


535. La vida pot ser incerta. La mort, segura.


536. La mort és temuda. Horroritza. Despulla. Esquila tota la capacitat humana de fer i de pensar. Ridiculitza l’arrogància de què es vanta l’home per controlar la seva vida i allò que l’envolta.


537. El problema no és la mort, sinó voler viure per sempre.


538. Com pot ser negatiu un esdeveniment —la mort— que és la culminació del procés vital? No sé... De vegades més val estar mort, realment mort, que no pas viu, aparentment viu.


539. La claror del crepuscle es confon amb la de l’alba.


540. És un dia difícil però no impossible. Avui és un dia de reflexió, un impàs, una clatellada ha succeït. L’existència no pot ser forçada.


541. L’explorador metafísic i el viatger espiritual, fosca la nit, somnien amb la Llum. Escriuen en el paper el que no poden experimentar en la vida.


542. Acabar és poder començar. Acabar amb el desordre, el soroll, la brutícia, la banalitat, la superficialitat sense contingut. La vida és negra, aspra, un vòmit regirat, quan l’espiritualitat n’és absent.


543. Un cop més, la vida es presenta incerta, com no podia ser de cap altra manera. I la incertesa, curiosament, és la que ens sedueix a avançar, tossuts com som de continuar descobrint si encara és possible trobar un punt vital que ens reconnecti amb la Vida.


544. Si igualment has de morir, viu dels teus somnis. No et permetis morir sense almenys haver-los intentat. Aturar la teva vida seria un atac irrecuperable contra el desplegament creatiu, literari, filosòfic i espiritual que tant pot ajudar-te a ser millor i a fer millors els qui ho vulguin ser.


545. El cor ha retrobat la respiració de l’Etern i floreix en ell la Flor de la Vida. No cerquis més explicacions. No malgastis més el temps. Aprofita l’excepcionalitat d’estar viu. Enamora’t de la Vida. Estima i dóna gràcies. I viu! Viu al ritme que et dicti el cor.





CONFERÈNCIA PRESENTACIÓ
a la Biblioteca Joan Miró de Barcelona, 7 de novembre del 2006.

NOTA.- Aquest és l'escrit íntegre que vaig llegir. Avui de ben segur que introduiria uns quants matisos o reescriuria algunes frases, perquè els éssers humans som éssers-en-transformació. Malgrat tot, crec que és un acte de veracitat reproduir les coses tal i com van ser dites o escrites en el seu moment, encara que avui jo no sigui ben bé el mateix d'aleshores. D'altra banda, qui ho és?

No podem garantir que demà pensem el que avui honestament diem. Hipocresia? No. Més aviat impotència. Impotència ontològica. La permanència és una invenció. Vivim constantment de manera circumstancial. El pensament, fruit d'aquest viure constantment provisional, evoluciona i es transforma. Tot rau en la vida. Si aquesta està destinada a deixar de ser, tot el que ella sosté no pot ser sinó provisional i eminentment fràgil.


El segle XXI és i serà el segle de l’art de trontollar. Els Estats Units trontollen d’ençà de l’enfonsament de les Torres Bessones de Nova York. Europa trontolla degut a la crisi econòmica, la crisi política i la crisi de la immigració que agreuja la crisi social i de benestar. Catalunya trontolla com a país i com a nació entre la indeterminació i la rebaixa existencial. Trontolla l’interès vital per les cultures i les filosofies que donen eines per ser més lliures i més profunds espiritualment. Trontolla l’interès vital per la filosofia grega, la metafísica hindú, el budisme i el daoisme xinès. Gaia, el nostre planeta —és a dir la Terra—, també trontolla pel canvi climàtic irreversible. Potser hagi arribat el moment que el destructor sigui destruït.

El segle XXI és el segle de la mirada de l’home davant de l’abisme que ell mateix ha creat. Trontolla el món humà, el món malanomenat “civilitzat i de progrés” que no fa sinó conduir a una mort més ràpida. Però trontolla també la Natura, l’Univers sencer. Aquest Univers que no para d’expandir-se i de contraure’s, d’explosionar i d’implosionar en forats negres il·limitats.


* * *

Ser és ser precari, ser deficitari, estar abocat a la inestabilitat, a la crisi permanent, al trontoll existencial. Estar en el món —en qualsevol món— implica estar condemnat a gaudir d’una impotència ontològica incurable. Què vull dir amb impotència ontològica? A estar sempre incomplet, a ser “inacabable”. I ser “inacabable” en el doble sentit de l’adjectiu: “no acabat” (incomplet) i també que “mai no pot acabar-se”: que nosaltres, que estem en estat de construcció constant, som incomplets i, paradoxalment, alhora també inexhauribles, inacabables. Sentits contradictoris que ens demostren que l’existència és abans que res un espai en blanc on la paraula parla però no dona respostes a les veritables preguntes. Les preguntes que són preguntes de debò no tenen, no admeten resposta. Ser és poder preguntar. Ser és saber que només podem preguntar.


* * *

L’any 2002 torno de l’Índia. Molta gent hi va pretenent il·luminar-s’hi. Jo en vaig tornar absolutament desil·lusionat. I és que en el camí de la il·luminació, el primer petit pas és la desil·lusió, dissoldre les aparences, dissoldre les il·lusions: “des-il·lusionar-se”. En aquest estat, doncs, vaig escriure L’art de trontollar, amb una veu interna de revolta contra el genocidi espiritual, contra l’assassinat dels somnis i contra la vida reduïda a un mecanisme racional, estèril, gris, garratibat, fix i inamovible.


Després de la redacció del llibre van seguir dos anys intensos a la la Xina. El primer, amb una beca per estudiar xinès a Beijing. El segon, sense beca, continuant els estudis a la universitat de Yunnan, al sud, i després treballant en una escola a Guangzhou (Cantón, a tres hores de Hong Kong), durant mig any.


Diuen que la Xina és el país del futur. Si és així, el futur haurà de ser, doncs, un futur sense llibertat de pensament ni de decisió, sense una educació que doni eines per ser independent i crític, un futur on la creativitat serà criminalitzada per antisocial i intolerant, un futur on no hi haurà drets només deures, un futur on el medi ambient només hi serà per ser conquerit, manipulat i devorat. Un futur on no hi haurà futur, on només hi haurà el consum frenètic i insostenible del present. La Xina és el somni de l’incipient “feixisme democràtic”: un país on la població està entretinguda —però en realitat controlada i dirigida— per la tecnologia, pels espectacles socials i digitals, i per una religió consumista que sempre deixa el consumidor pitjor de com estava abans: ignorant, manipulable, deficitari, dependent... addicte. L’ésser humà amputat del seu humanisme. La Xina haurà d’adonar-se que sense cultura ni capacitat d’innovació creativa —no n’hi ha prou només amb la capacitat de copiar— un país mai no serà líder de res. Malgrat tot, encara tinc una esperança. Ara bé, dèbil i molt fràgil. Dos anys a Xina em van provocar —i ho diré en llenguatge clínic— una insuficiència espiritual i humana molt greu, però que gràcies a ella vaig tenir prou forces com per tornar i fer realitat la publicació d’aquest llibre.


* * *

Aquest és un llibre —com l’autor— “problemàtic”, difícil de definir, on les etiquetes demostren que qualificar és contribuir a ocultar encara més el significat i el sentit de les coses. És un llibre que té 167 pàgines, però s’acaba a la pàgina 49. Té 5 capítols, on el primer capítol és el 5 i el darrer és l’1. És un llibre que es pot llegir seguint cada capítol, o barrejant-ho tot. És un llibre inacabat, expressament obert, esperançadorament contradictori. El capítol 5 tracta temes de crítica social, el 4 sobre la incapacitat d’entendre el món a través de la raó, sobre la inutilitat del llenguatge com a eina de comunicació. El 3, sobre creativitat, estats d’ànim i la Xina. El 2, sobre filosofia i metafísica. L’1, sobre el suïcidi. El suïcidi com a intent de trencar la monotonia, tot i que he de reconèixer que no hi ha res més monòton que la mort, el no-res al qual aboca el suïcidi.

L’art de trontollar
intenta sacsejar, obrir una escletxa i sortir per on no hi ha sortida. L’art de trontollar és, com dic en el pròleg, “l’esperança íntima de poder viure en un món menys superficial i més espiritual. Viure sí, però amb dignitat. Són 545 míssils (fragments) i alguns acudits visuals. No els tingueu por. Que gaudiu de l’impacte.”





MATERIALS VISUALS POSTERIORS AL LLIBRE





Peter Sellers a Being There (1979), dirigida per Hal Ashby. Text citat de Life and death of Peter Sellers (2004), dirigida per Stephen Hopkins.







The day the Earth stood still (1951), dirigida per Robert Wise.






Dr. Strangelove, or How I Learned to Stop Worrying and Love the Bomb (1964), dirigida per Stanley Kubrick.



Acudit visual de ficció.
Qualsevol relació amb països, institucions i persones vives o mortes és pura casualitat.