PRÒLEG

Per què m’he entestat a fer un llibre havent-n’hi ja tants com hi ha? Per què embotir amb un altre plec de paperots les saturades prestatgeries de les llibreries? Per desafiar els paràmetres reconeguts. Per mirar endins de la profunditat de l’abisme, i intentar treure el vel a la veritat que s’hi oculta. Per reconèixer i assumir el dolor existent (a nivell físic, social o espiritual) i poder-lo així transmutar catàrticament en pau i harmonia. Per rebutjar la visió de la realitat com una, única, versemblant i inamovible. Per no cedir davant de la campanya per a l’extermini dels somnis. Per desmitificar el dogma de la vida com a valor absolut i suprem: viure sí, però amb dignitat.

* * *

Els 545 fragments que presento musiquen l’anomalia. Són bombes que qüestionen la normalitat i intenten esquinçar-la. Són 545 “bufes” donades mirant a la cara, als ulls: pretenen sacsejar, desvetllar, però en cap pas apallissar. De fet, cada paraula emmiralla l’esperança íntima de poder viure en un món menys superficial i més espiritual.

Entre allò que un reflexiona i allò que el lector entén hi ha un abisme, que és del tot insalvable... Renuncio a ser coherent —d’altra banda, qui ho pot ser en una circumstància existencial que sempre varia? I com ho puc ser jo mateix que no sóc sinó l’expressió vivent del trontoll existencial?—. Renuncio, doncs, a oferir una obra quadradament perfecta.

* * *

Darrere de cada paraula hi ha l’alè vital d’un amic compassiu que ha fet i encara fa una llarga i a voltes erràtica —que no errònia— travessia pel desert. Em limito, doncs, a llançar-vos 545 míssils i alguns acudits visuals. No els tingueu por. Que gaudiu de l’impacte.

Joan Tello
estiu del 2006.

Aum Santih Santih Santih